Agnès Lladó: no podem baixar la guàrdia

ALlado-ERC-Figueres

“El 25 de novembre, dia contra la violència envers les dones, es posa novament de manifest que una societat igualitària i garant del respecte dels drets humans no és possible quan la meitat de la població és reiteradament discriminada, violentada i assassinada simplement per la seva condició de DONA.”

Així comença el manifest d’Esquerra Repúblicana pel dia contra la violència envers les dones i tot i que fa massa temps que ens manifestem en aquest sentit no podem baixar la guàrdia i cal continuar treballant especialment en contra d’aquesta violència. Cal posar èmfasi en els dos aspectes que la fan possible; el masclisme i les estructures patriarcals. Tenim les definicions al cap, sabem què cal dir, com podem trencar aquestes estructures patriarcals amb valors d’igualtat i respecte… però sembla que no avancem. Jo voldria parlar i incidir en aquest masclisme normalitzat socialment, anomenat micromasclisme. Es consideren micromasclismes tots els comportaments interpersonals, els comentaris verbals i actituds exercides per homes o dones que contribueixen a la dominació i violència contra les dones. I és en el dia a dia on ens cal fer molta feina, no deixem que ens diguin com hem de vestir, no deixem que ens diguin si podem anar o no a algun lloc. Aquestes pràctiques subtils, que semblen fetes per ajudar-nos, per protegir-nos reflecteixen i fomenten la desigualtat entre homes i dones i massa sovint són legitimades per l’entorn social. Expressions del tipus: sempre s’ha fet així, algunes dones si que ho volen, ell m’ajuda molt… no les podem acceptar. Qualsevol tipus d’opinió, disposició o pràctica que diferencii de manera negativa el fet de ser dona cal que sigui denunciat. Hi ha dues accions bàsiques: denunciar si cal les males pràctiques i donar bons models. Necessitem molta educació per la igualtat i necessitem una mirada molt clara per no permetre ni fomentar cap micromasclisme, per petit que sembli, per inocent que pugui semblar pot ser la llavor que s’afegeix a altres per anar creant un espai de creixement masclista. Un de cada tres joves considera inevitable o acceptable en algunes circumstàncies controlar la parella i això no és normal, les xifres ens indiquen que queda molta feina a fer. Podem viure en un país on el 28,5% de joves creuen que la violència masclista és normal en una parella? I que creuen que és un tema polititzat que s’exagera? Ja n’hi ha prou, diguem NO al CONTROL.