Gila i Pepe Rubianes al Festival Còmic de Figueres

soldevilla-figueres-2016

Article de Joan Manuel Soldevilla, catedràtic de llengua i literatura espanyoles a l’institut Ramon Muntaner de Figueres

      El Festival Còmic de Figueres és d’aquelles iniciatives que fan ciutat i la fan gran; una aposta coherent, una acurada selecció d’artistes, la cerca d’una programació equilibrada i per a tots els públics, un bon equip de comunicació, una ubicació intel·ligent en el calendari… Malgrat tot això, gairebé mai no vaig al Festival Còmic, però per un motiu absolutament allunyat de qualsevol consideració artística: la família. Al caure en els dies de Setmana Santa, gairebé sempre sóc fora, compartint àpats i tertúlia amb germans, cunyats i cunyades, nebots de variada edat i la mare. La família és gran i els compromisos, molts.
      Enguany, però, aquests dos mons paral·lels, la família i el Festival Còmic, es van trobar d’una manera gairebé màgica. El que ara explicaré no és cap ficció novel·lesca, ni una paràbola amb un significa ocult, ni una fantasia còmica; és el relat, ras i curt, d’un fet real.
Divendres Sant baixem a Barcelona i ens trobem amb una ciutat desconeguda: escàs trànsit i possibilitat de deixar el cotxe on vulguis i de franc. Inaudit. Arribem al carrer Aribau i aparquem gairebé davant del restaurant on hem quedat tots citats. Obrim les portes i, en fer-ho, la meva filla troba un paper als peus del vehicle, tan a tocar, que fins i tot sembla caigut de l’interior; portat pel malaltís costum de llegir tot el que arriba a les meves mans, el recullo de terra per saber què diu. És un paper vell i esgrogueït, escrit, sembla, de forma apressada. Una senzilla nota manuscrita. Al revers, la indicació del destinatari: Para Pepe Rubianes.

Gila-rubianesQuerido Pepe: Acabo de llegar de Madrid con ese cansancio que originan los viajes y las esperas en televisión. Más adelante iré a verte. Hoy no me encuentro con ánimos de salir. Te deseo lo mejor. Un abrazo. Al final de la nota, la signatura: Gila.

      Arribo a Barcelona i només posar el peu a terra em trobo amb una carta de Gila a Pepe Rubianes. Dos els humoristes clau de la segona meitat del segle XX, pertanyents a generacions diferents –es portaven gairebé tres dècades- s’envien una carta que jo, anys després, intercepto de manera incomprensible. Descobreixo que els dos còmics eren amics, quedaven i xerraven, i puc imaginar una conversa memorable entre el cínic i lúcid Gila i l’arrauxat i iconoclasta Rubianes; de què parlaven? Era la seva relació cordial o senzillament professional? Exercia Gila de mestre? Es comentaven els espectacles i s’aportaven idees i propostes?
Tots dos són morts, però de forma casual m’incorporo a una vella conversa que van mantenir fa anys a través del paper escrit. Es van arribar a trobar uns dies després d’escriure aquesta nota? Van coincidir més endavant en un estudi de televisió? Enigmes que potser no cal resoldre; la carta queda com un testimoni enigmàtic.
Va passar el dia, agradable i cordial. Quan ja era ben de nit vam tornar a casa i, en entrar a la ciutat, vaig fixar-me en un dels cartells que anunciava la programació cultural. Llavors ho vaig veure clar: la troballa no era una casualitat, tenia un significat. Durant els dies del Festival Còmic, tornava a Figueres amb Gila i Pepe Rubianes: sens dubte que no se’l volien perdre.