Models de ciutat i comerç

genis-cabanes-abril-2019

EL (MAL) MODEL FRANCÈS 

Castelnaudary, és una petita ciutat prop de Carcassona, fins fa pocs anys era agradable aturar-s’hi, comprar foie, passejar per les arbredes del “Canal du Midi” i els seus carrers medievals i anar a menjar un “Cassoulet”. Avui la majoria d’hotels, restaurants, i botigues tradicionals han abaixat persianes, no queda res. Qui és el culpable?…

Un gegantí centre comercial a la mateixa sortida d’autopista que t’impedeix arribar al poble. Aquest és un procés de degeneració normal a tot França, que només se n’han salvat algunes ciutats que tenen TGV al centre. Pots travessar tot el país sense entrar a cap ciutat. Perpinyà és un cas semblant, i això també ens arriba aquí, sense que les autoritats facin res per aturar-ho. Com a indicador: França és el país d’Europa amb més “Mc-Donalds”, fins i tot la carn a la brasa té una cadena pròpia, la “Courtepaille”.

ALTRES LLOCS D’EUROPA HO HAN ATURAT

Aquest és un problema bàsicament francès, explicaré cinc exemples de ciutats d’altres països que ho han combatut amb imaginació i contundència.

Hannover és una ciutat del nord d’Alemanya coneguda per la seva fira, ciutat reconstruïda després dels bombardejos de la 2ª guerra mundial. El principal focus d’atracció és l’Estació Central, respectant l’estructura inicial s’ha convertit en una gran galeria de botigues i restaurants, on es barregen cadenes amb comerç tradicional, i mitjançant túnels i carrerons s’integra amb els carrers més cèntrics i la mateixa plaça Ernst-August-Platz. L’excel·lent xarxa de trens germànica fa que puguis arribar a qualsevol punt, inclús carregant la bicicleta al tren, això fa que les estacions es converteixin en punts de concurrència i ebullició. A les ciutats alemanyes no abunden les grans àrees als afores, com també podríem parlar de Frankfurt, Bremen ó Hamburg. Alemanya és dels pocs països amb una forta aposta pel transport ferroviari, pràcticament arribes per tot amb tren, i es presenta un futur amb molt de tren a llarga distància i cotxe elèctric de lloguer en petits desplaçaments, en detriment dels avions i el combustible, tot i que és impossible que desapareguin.

Anvers és la capital mundial del comerç d’or i diamants. L’Ajuntament té una normativa que no permet la instal·lació de grans centres comercials als afores. Aprofitant l’activitat de la joieria es va restaurar l’estació central (una de les més monumentals d’Europa) convertint-la en un espectacular centre de botigues, aquí també l’estació central es un autèntic rovell a qualsevol hora. L’Altre atractiu d’Anvers (no gaire lluny del mateix centre) és la casa de Rubens i a pocs metres el museu de pintura flamenca “Mayer Van den Bergh”, en les seves proximitats hi havia una antiga i luxosa sala de ball www.stadsfeestzaal.com que va ser restaurada i convertida en un centre de botigues de luxe, també s’hi van construir hotels, aparcament subterrani i restaurants, personalment recomano la seva visita encara que sigui virtual. La sinergia entre els museus i les galeries de botigues ho converteixen en un pol d’atracció de gran vida. Altres ciutats belgues com Malines i Gant tenen models comercials semblants.

Florència, els espectaculars monuments, museus i esglésies de la ciutat dels Mèdici atrauen 10 milions de visitants anualment, el seu centre està completament tancat al transit, el transport públic es basa en una multitud d’autobusos elèctrics petits amb una gran freqüència (habituals a Itàlia). Cosa que justifica que el comerç i la restauració estiguin sotmesos a una estricta regulació i control. Pots caminar entre un comerç tradicional i original en llocs com el “Ponte Vecchio”, anar a mercats com el “Mercato del Porcellino” on es combinen les compres clàssiques, els articles de pell propis de la Toscana, i pel que fa a la restauració es pot menjar perfectament des de 15 € fins al preu que un està disposat a pagar. El que no trobes a Florència són els basars orientals i els comerços d’objectes inútils, simplement estan prohibits.

Milà és el destí turístic de la moda per excel·lència, el visitant hi va a mirar aparadors, concretament a la Galleries Vittorio Emanuelle-II i la plaça del Duomo. Recentment han tancat tot el centre, la solució és el metro i els aparcaments de diversos pisos que han instal·lat en les estacions perifèriques, degudament senyalitzats.

Louvain-la-Neuve és una ciutat universitària creada els anys 70 per l’escissió lingüística entre flamencs i valons. Per donar-li vida, i evitar la fredor d’un campus, es va fer una ciutat artificial amb carrers estrets, comerços, habitatges, residències d’estudiats, facultats i el museu Hergé (La meca dels Tintinaires). Els cotxes circulen i aparquen en vies subterrànies, no hi ha cap vehicle en superfície. La vida ciutadana, el comerç i la universitat es retro-alimenten. És un model d’èxit fet a la inversa, es va introduir la vida de ciutat dins una universitat.

CONCLUSIONS

Cal abordar la ciutat com un tot, amb un pla global que inclogui Comerç, Cultura, Trànsit, Aparcament, Transport Públic i Universitat. Les accions aïllades sense un pla no serveixen de res.

La cultura atrau visitants, i el millor lloc per tenir comerç és on hi ha circulació de persones, no es poden concebre l’un sense l’altre, i el comerç ha de ser regulat (no tot s’hi val). Convertir en galeries comercials edificis emblemàtics, conjuntament amb hotels, restauració i aparcaments ajuda a donar-los-hi un plus de valor comercial i cultural, aquí intervé la cooperació publico-privada. La limitació del tràfic rodat és necessària, però si no va acompanyada d’altres mesures, s’aconsegueix l’efecte contrari. L’aparcament dissuassiu a tot Europa es senyalitza des de l’autopista “P+R Park & Ride”, però necessita llançadores petites, amb un màxim de 20 places i amb molta freqüència, i en alguns llocs ofereixen el “pack” diari d’aparcament i transport, amb un cost màxim de 5 €. El transport públic, ha de ser efectiu, senyalitzat, informat, i amb vehicles petits de molta freqüència. Una molt bona opció són les estacions intermodals convertides en centres comercials, on hi ha tren, hi ha vida. I ja no parlar del que suposa tenir un centre universitari.

NO ENS OBLIDEM DE LA INDÚSTRIA

No perdem de vista que el comerç i el turisme, per si sols, no aporten gaire riquesa, són un complement. Aquestes ciutats no serien res sense una forta i moderna indústria. L’Empordà està al mig d’un triangle que atrau inversions: Barcelona, Tolosa i Montpeller amb una frontera que hauria de ser una finestra i no pas una porta tancada, i caldria no deixar escapar més oportunitats de les que ens passen de llarg cada dia.

Genis Mencion, comercial d’exportació.
Sóc enginyer tècnic industrial, i màster en direcció d’empreses.