OPINIÓ: ‘Any nou’

Article d’opinió de M. Mercè Cuartiella, escriptora i llicencia en Filologia per la Universitat de Barcelona

Article d’opinió de M. Mercè Cuartiella, escriptora i llicencia en Filologia per la Universitat de Barcelona

Al final de la temporada passada vam tenir ocasió de veure a La Cate una obra de teatre que em va impressionar vivament, El llarg dinar de Nadal, de Thornton Wilder, duta a escena per la companyia La Ruta 40, dirigida per Alberto Díaz i que va ser guardonada amb el Premi Butaca 2015 dins la categoria d’espectacles de petit format.  Ja llavors em vaig quedar amb ganes de parlar-ne, i ara que, passats els fastos nadalencs, el 2017 s’ha imposat a les nostres vides amb la força extraordinària d’una rutina que tot ho engoleix i tot ho aplana, l’obra em torna al pensament.

Pels que no la vau veure, a la peça assistíem a un llarg àpat, no ens enganyava pas el títol, que era l’essència i la condensació de desenes de dinars de Nadal que es duien a terme en una mateixa família. Els personatges que al principi de l’obra eren joves vitals i enjogassats es convertien en adults respectables i en vells dignes a mesura que avançava l’obra, desapareixien i arribaven personatges nous, hereus dels que marxaven. Els protagonistes amb prou feines canviaven de lloc o de tasca, gairebé sempre feien els mateixos comentaris, les mateixes accions, com si la vida tingués uns papers immutables que cal representar, el de jove eixerit o rebel, el de persona madura i amb responsabilitats, el d’ancià que ja s’oblida de les coses o s’amoïna en excés per foteses.

Recordo perfectament la primera vegada que vaig experimentar en carn pròpia aquesta transformació inexorable i, potser, un xic cruel: era en un dinar familiar amb oncles i parents, ara ja fa més de vint anys. En un  moment donat vaig mirar al voltant i vaig veure que els que renyàvem, consolàvem, cridàvem o amanyagàvem els nens érem nosaltres, els meus germans i jo, els meus cosins; la colla de marrecs que sempre feia l’animal al voltant de la taula ens havíem transformat en pares. Tots els que fins feia tan poc –no podria precisar quan, però realment a penes res- érem la mainada, ara havíem ocupat el lloc d’uns altres que s’havien convertit en avis. Em va esborronar aquest traspàs de generacions que em va agafar per sorpresa i que, tanmateix, era  perfectament lògic, tot i que no podia entendre ben bé com havíem passat de tenir 13 anys a tenir-ne 31.

Comença el 2017 i el cicle anual es repeteix. Estem farts de les festes, ens fem propòsits d’any nou que ja sabem que no acabarem de complir, ens cansem de seguida del fred malgrat és hivern i ja ens imaginem la lluentor d’una primavera encara llunyana. El temps passa i tot ho devora i tot ho iguala, i l’any se’ns desfarà als dits sense adonar-nos i floriran els camps i anirem a la platja i començarà un nou curs i vindran les festes un altre cop, i ens anirem desplaçant en aquesta taula sempre parada del llarg dinar on anem interpretant tots els papers de l’auca. I ens en farem creus, de com n’ha passat de ràpid, el temps i no ens sabrem avenir de tornar a estar menjant torrons.

Potser l’únic remei que ens queda, doncs, per pal·liar aquest remolí inexorable del temps que passa i que no podem retenir és viure aquest any nou com si fos únic, com si fos la primera vegada que fem aquest cicle que tan bé coneixem. I pensar que, al capdavall, no estar pas tan malament ser els actors d’aquest llarg dinar de Nadal.

 

Yolanda Falcon

Yolanda Falcon

Periodista