Opinió: “De llibres i de pel·lícules”

merce-cuartiella

Article d’opinió de Mercè Cuartiella, escriptora i llicencia en Filologia per la Universitat de Barcelona.

Quan tenia catorze o quinze anys, una nena de la meva classe, la Pilar Maín, em va deixar un llibre. Es deia Un saco de canicas i era d’un tal Joseph Joffo, que deixava d’aquesta manera testimoni real de la seva infantesa. D’aquella lectura recordo alguns passatges que em van impressionar, perquè era la primera novel·la sobre jueus que fugien de la persecució nazi que llegia, protagonitzada, a més, per dos nens i perquè estava narrada en primera persona i en present. Tot el que jo havia llegit fins llavors explicat des d’aquest punt de vista estava escrit en passat i aquesta història, contada al mateix temps que succeïa, em va sembla molt suggerent. He de dir que és un temps verbal que he adoptat en moltes de les meves obres.

Permeteu-me que avanci uns anys i, d’aquells llunyans temps d’institut passi a una tarda d’aquest estiu. Un dia que érem a Barcelona, vam baixar al vestíbul de l’estació de Plaça Catalunya. Allà hi ha un monumental rellotge de busques que avisa als viatgers dels minuts inexorables que van passant i els prevé perquè no se’ls escapi el tren. En veure’l, em va venir al cap una escena d’aquell llibre remot que havia llegit feia gairebé quaranta anys. Li vaig comentar al meu marit i ell, detallista com és, en va prendre nota en silenci.

Saltem uns mesos ara, i situem-nos al passat octubre. Entre la pila, més aviat desendreçada, de llibres que tinc pendents de llegir, estic triant i remenant per veure què em ve més de gust d’encetar com a lectura. Miro, reviso, descarto, res m’acaba de fer el pes i, de cop i volta, apareix Un saco de canicas. Em desconcerta. Com és possible? No vaig tornar el llibre a la Pilar Maín fa més de tres dècades? I encara que fos així, quin atzar el pot haver portat de la meva habitació d’adolescent de la casa paterna del Poblenou de Barcelona a sobre la meva tauleta de la casa actual de Figueres? És completament impossible i el fet em sorprèn i em fascina, com un truc de màgia que no entenc.

L’enigma es desvetlla de seguida. El meu home, en veure que recordava tan vivament aquella lectura de la primera joventut, em va buscar el volum per internet i el va trobar, en la mateixa edició dels 70 que jo havia llegit. No cal dir que li vaig agrair enormement la pensada i que me’l vaig empassar de nou en un parell de dies i amb una satisfacció profunda, tot constatant, des d’una lectura adulta, que era un llibre honest i ben escrit, una història que parlava de la por de la fugida però també de l’aventura que representa un viatge sense pares que creua tot França per uns nens de deu i dotze anys.

Aquesta anècdota, em sembla, ja mereix per si mateixa ser explicada, però és que la història no s’acaba aquí. Aquest mes de desembre, un dia que érem al cinema, vam veure que anunciaven una pel·lícula ambientada al París dels anys 40; només amb això ja ens va interessar. Hi sortien un parell de nens francesos, germans, i també nazis. I si fos…? vam pensar. Però no, no podia ser, era massa casualitat. Abans que la veu en off anunciés el títol, ja teníem la certesa que era la versió cinematogràfica del nostre llibre.

Ahir vam anar al cinema a veure-la. Magnífic film, molt francès, contingut i gens ensucrat. Un atzar –o miracle- nadalenc fet a mida, que m’ha alegrat els primers dies d’aquest 2018 acabat d’estrenar.