OPINIÓ: De traduccions i traductors

Article d’opinió de M. Mercè Cuartiella, escriptora i llicencia en Filologia per la Universitat de Barcelona

Article d’opinió de Mercè Cuartiella, escriptora i llicencia en Filologia per la Universitat de Barcelona

Tornem a ser al mes de juny i, com cada any, aviat es concedirà el Premi Llibreter, un guardó que destaca una obra de literatura catalana, una de literatura estrangera i un conte il·lustrat publicats en el transcurs de l’últim any que no han tingut, a parer d’un jurat format per representants dels heroics llibreters del país, la difusió merescuda.

La imminència dels Llibreter d’enguany m’ha fet pensar en una de les obres guardonades l’any passat, Manual per a dones de fer feines, de la Lucia Berlin, publicat per l’Altra editorial. De les bondats d’aquest llibre ja he parlat en altres ocasions; el considero un magnífic recull de relats precisos, subtils, ben estructurats, amb uns personatges captivadors, incapaços d’entendre el món i de posar ordre en les seves vides. Avui, però, no vull parlar d’això, sinó d’una de les persones que ha fet possible que jo llegís aquesta obra: el traductor.

Manual per a dones de fer feines ha estat traduït, amb mestratge i saviesa, per Albert Torrescana. La tasca del traductor sovint passa desapercebuda; semblaria relativament senzill, a ulls profans, abocar el text a una altra llengua si es dominen totes dues, però tots aquells que ens dediquem a afers d’escriptura sabem que traduir és molt més que això, que la traducció obliga a interpretar, a buscar la volta, a reescriure de vegades, sempre mirant d’aconseguir la màxima fidelitat al text original, sempre cercant la solució idònia perquè allò traduït no soni estrany, ni forçat, ni dissonant.

Torrescana aconsegueix que els relats de la Lucia Berlin flueixin sense entrebancs i gairebé produeix la sensació que han estat escrits en la nostra pròpia llengua. No ens sentim aliens al text per fet d’haver estat elaborat en un altre idioma, en cap moment se’ns acut que no acabem de captar el que hi diu amb absoluta plenitud perquè algú ha hagut de traslladar-lo al català. Ben al contrari. Les frases de la Berlin llisquen per la pàgina amb elegància i subtilesa, amb delicadesa i gràcia, i a cap lector avesat se li pot escapar que això és fruit del talent de l’autora, per descomptat, però també del saber fer del traductor.

Des d’aquí vull donar-li les gràcies per facilitar-me l’accés, a través de la seva tasca, a una obra tan exquisida.