OPINIÓ: ‘El dia dels diacrítics’

soldevilla-figueres-2016

Article d’opinió de Joan Manuel Soldevilla, catedràtic de llengua i literatura espanyoles a l’institut Ramon Muntaner de Figueres

La notícia de la proposta de canvis ortogràfics que ha formulat l’Institut d’Estudis Catalans ha desfermat un veritable tsunami en les habitualment plàcides aigües filològiques. L’eliminació de la majoria d’accents diacrítics –la més visible de les reformes proposades- ha desfermat apassionades reaccions a favor i en contra, que han anat des d’aquelles que han considerat que la institució s’havia quedat curta fins a les que han valorat que aquest accents formaven part de l’ADN nacional i no es podien tocar; sigui com sigui, el cert és que els darrers dies hem llegit un allau de valoracions en la premsa escrita i hem escoltat mil i una opinions en tertúlies de ràdio i televisió. I sobre tot, el debat ha adquirit un curiós protagonisme en les banals i sobrevalorades xarxes socials, on l’opinió de qualsevol ignorant té la mateixa validesa que la de Pompeu Fabra ressuscitat.

Savis hi ha que han opinat i opinaran amb criteri, i els llegirem per entendre la magnitud de la reforma, però a mida que anem fent-nos una opinió, tot plegat genera un seguit d’interrogants: a quanta gent li feia nosa els accents diacrítics? Eren realment un problema? La persona que tenia dificultats per escriure en català, ensopegava de forma recurrent en aquest presumpte escull?  Sembla que no, que més o menys tothom havia assimilat prou bé el seu ús i la seva funcionalitat, i que fins i tot eren simpàtics. Si eren efectius i no eren discutits: per què tocar-los? Podríem parlar molt sobre què cal reformar de les normes actuals del català, sobre per què una part important de la població, malgrat estudiar la llengua dels tres als setze anys, segueix escrivint amb faltes d’ortografia. Que alguna cosa no funciona sembla evident. Però era la solució cometre aquest diacriticcidi?

El debat generat està resultant apassionant, però potser el més interessant de tot plegat és veure com, davant la meva sorpresa, la discussió sobre la llengua apassiona. Aquests dies he escoltat la indignació d’alumnes adolescents davant d’aquesta reforma, les queixes dels clients del bar on vaig a esmorzar, he llegit les bromes que han circulat per whatsapps i facebooks i he assistit astorat a debats familiars que amenaçaven l’estabilitat que no han trencat ni herències ni cunyats. I això, m’ha il·lusionat.

Un país que s’emprenya per una reforma ortogràfica és un país que m’agrada; encara que no m’agradi la reforma ortogràfica.

 

Yolanda Falcon

Yolanda Falcon

Periodista