OPINIÓ: ‘El diacrític i el poble pla’

ferreros-figueres-2016

Article d’opinió de Joan Ferrerós, llicenciat en Història i en Filologia, professor i catedràtic de l’Institut Ramon Muntaner de Figueres.

La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) proposa algun canvi en l’ortografia, particularment en l’ús de l’accent diacrític, i el fet ha generat considerable resposta als mitjans convencionals i a la xarxa. Ja saben, però per si de cas: el diacrític és l’accent que porten, al marge de les regles, alguns mots per tal que no els confonguem amb d’altres que, tot i pronunciar-se a vegades diferentment, s’escriuen igual i volen dir coses distintes. Com ara és (verb) i es (pronom).

Modestament diria que, si es veu la necessitat de tocar els diacrítics, caldria o liquidar-los tots, o afegir-n’hi dues dotzenes més als que ja hi ha. Si es treuen tots la llengua escrita perdrà algun matís i provocarà alguna confusió; un gos molt gros mossegava un os, o, encara millor, rere la paret hi ha un os: os (esquelet) o ós (mamífer)? I deia que potser caldria afegir-n’hi perquè, per exemple, sóc (verb) en porta, però amb els diacrítics vigents no es distingeixen soc (mercat), soc (esclop), soc (tronc) i soc (fre de carro, a l’Empordà xabot, de sabot, sabata). Talment amb déu (divinitat), però deu (nombre) deu (verb) i deu (d’aigua). Sòl (terra), però sol (astre, solitari, nota musical o col·loide), quatre significats i cap diacrític.

Quant a la resta de propostes de l’IEC, com és que eradicar passaria a escriure’s erradicar però asimètric no ha de convertir-se en assimètric? Com és que exdirector queda en exdirector, però exdirector de finances haurà de ser ex-director de finances? Etc.

Però vaja, quan cada vegada més “ens pugem a la bicicleta”, “ens peguem un patinasso o un xapusson” o “celebrem la Nit Bona”, “hi ha que veure” com pentinem el gat dels diacrítics. Per això aprofitaré l’excusa per assenyalar l’assumpte que, en paral·lel, ha prosperat fins a ombrejar el debat.

Moltes de les coses que he llegit sobre la iniciativa de l’IEC es desqualifiquen per elles mateixes: bàsicament consisteixen en insults a l’acadèmia de la llengua catalana, sense cap raó digna del nom, que gairebé han invisibilitzat les reflexions fonamentades. Per contrast amb la nostra actitud vegem dos exemples propers, l’espanyol i el francès. Quan la Real Academia de la Lengua Española i l’Académie française, que són respecte a aquelles llengües les dues institucions equivalents a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, han fet algun canvi ortogràfic, amb acord o desacord, les opinions que la novetat ha suscitat entre els usuaris han estat respectuosíssimes. Concretament en el cas del francès, d’ortografia bastant complicada, el món de l’ensenyament sospira perquè l’Académie un dia decideixi simplificar-la, però de cap manera ningú, filòleg o interessat, actua com molts dels energúmens que hem llegit aquest dies. Algun d’entre els més subtils ha exclamat que en català hauríem de fer com amb l’anglès: fora acadèmia, fora normativa, que tothom campi com vulgui… El primer que hem de constatar és que l’ortografia anglesa internacional pren de facto el model d’Oxford i del seu cèlebre diccionari, i que els altres models, el “britànic” i l’“americà”, que varien molt poc, se’l miren contínuament de reüll; però sobretot que l’anglès, pels nadius i aspirants que l’engreixen, pel prestigi i per la difusió que ha adquirit després de la Segona Guerra Mundial, per la potència econòmica i política dels països que l’acotxen… és molt lluny del català, idioma que avui dia segueix comptant amb entrebancs d’aquells que facilita l’Estat des del Decret de Nova Planta.

En el cas del català -amb encert o marrada- molta gent s’interessa per la llengua; ara, amb els diacrítics, ho hem comprovat. El fet pot ser positiu o, a vegades, no tant. Exemple de positiu: el 1906 va ser l’any del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana; s’hi va inscriure tanta gent que els especialistes estrangers van quedar estupefactes perquè estaven habituats que aquestes sessions en qualsevol altre país només convoquessin uns pocs entesos. Se’ls va haver de recordar que l’allau d’apuntats era la manera que tenien els catalans de mostrar que estimaven la seva llengua perseguida per l’Estat que els cobrava els impostos. D’altres positius més recents: la trajectòria d’Omnium Cutural o els voluntaris per formar parelles lingüístiques. Petit exemple de negatiu tot i que indolent perquè no afecta la fonètica: els pobles de Lledó i Campmany han acordat, al marge dels criteris filològics, escriure’s Lladó i Capmany. Un altre: a l’espai català hi ha milers de persones que, a Internet o durant un sopar, no diuen res si el tema o conversa va de la nidificació del rat penat o del color dels mugrons de la balena geperuda en zel, però en canvi si es parla de la llengua s’atreveixen a pontificar; quant més indocumentats, més s’aferren a tota classe de despropòsits i prejudicis, sobretot els ortogràfics, ignorant el silenci dels anyells que mina sobretot la sintaxi catalana. Això no passa amb d’altres llengües amb més demografia.

La ortografia. La de qualsevol llengua és pura convenció. Unes ‘regles del joc’ que l’acadèmia corresponent fixa i que els usuaris accepten. Normes que poden ser les vigents o que podrien ser unes altres sense que la llengua en sofrís cap alteració perquè només l’afecten en una petita part quan l’escrivim. No sé si l’exemple ajuda: pensem en els cambrers que porten llacet al coll de la camisa i en els que no en porten; serveixen millor els uns o els altres ? Quan la Real va decidir treure l’accent de cert ús de sólo, que es va quedar sempre en solo, no va canviar res de res enllà que no calia posar cap més accent al mot. El que sí que són essencials per a una llengua són la fonètica, la morfologia, la sintaxi o el lèxic; l’ortografia, repetim-ho, toca només i en una part molt petita el com escrivim una llengua. I si es tracta de l’accent diacrític, aquesta part petita esdevé petitíssima.

Ho volia dir –repetir- a banda que ens agradi o no la proposta de l’IEC.

Yolanda Falcon

Yolanda Falcon

Periodista