OPINIÓ: El Fitag a la Cate -Un barret de copa, d’Eduardo di Filippo-

Article d’opinió de M. Mercè Cuartiella, escriptora i llicencia en Filologia per la Universitat de Barcelona

Article d’opinió de Mercè Cuartiella, escriptora i llicencia en Filologia per la Universitat de Barcelona.

Associem el teatre a una combinació de paraula i gestualitat. Aixoplugats per una escenografia adequada, esperem que els actors ens recreïn, a través de text i mirades, tot un món que no coneixíem abans que s’obrís el teló, que ens emocionin amb mots i moviment.

Per això la proposta que fa uns dies s’oferia a la Cate em va semblar interessant, ja que transformava una peça convencional, curta i d’un sol acte, en una producció on només s’utilitzava un d’aquests dos elements. Estem parlant de la versió d’ “Un barret de copa” d’Eduardo de Filippo, que la directora ucraïnesa Tatiana Malinowiska va adaptar per dur a escena gairebé sense paraules; aquesta coproducció entre Polònia i Catalunya forma part del Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag) i, com en altres ocasions, vam tenir ocasió de veure’n la prèvia a Figueres.

Altres vegades ja he manifestat el meu entusiasme pel teatre amateur; sense desmerèixer el professional i la seva normalització de la feina d’actor com a mitjà per a guanyar-se la vida, detecto sovint en els grups amateurs un entusiasme i un gust per sortir a escena que de vegades –no sempre, afortunadament- trobo a faltar en produccions de més volum econòmic i de prestigi més gran. En el teatre aficionat, l’actor és dalt de l’escenari perquè realment vol ser-hi, i les ganes que té d’actuar, ben dirigides, sovint connecten sobradament amb l’espectador; si s’és capaç d’aprofitar aquest potencial, els resultats poden ser altament satisfactoris. En el cas de l’obra de De Filippo, vam trobar-nos, en obrir el teló, amb uns actors de notable talent, amb una escenografia sense pretensions i amb un excel·lent treball de direcció. El moviment harmònic dels protagonistes a escena, la seva gestualitat perfectament mesurada –un risc de la producció hauria estat exagerar el posat dels actors per suplir la falta de paraules-, les delicioses i extraordinàries coreografies de les escenes col·lectives, que funcionaven com un rellotge, l’ús just de la música i el so, que no enfarfegava ni forçava, van fer que la peça final que s’oferia a l’espectador tingués alguna cosa d’especial, a cavall entre el teatre i, gairebé, en alguns moments, un espectacle de dansa.

Una producció mesurada, equilibrada i efectiva, satisfactòria per a un públic d’estiu tremendament acalorat que va tenir l’ocasió de temperar-se amb la frescor d’aquesta fina comèdia gestual.