OPINIÓ: Els dietaris de la Sylvia

merce-cuartiella-2017

Article d’opinió de Mercè Cuartiella, escriptora i llicencia en Filologia per la Universitat de Barcelona

Els dietaris sempre em resulten un punt inquietants. El fet de posar data als pensaments, d’acotar-los en el temps, de centrar tan exactament quan es van produir, em suscita un cert desassossec. M’estic llegint ara el volum La caja de los deseos, un recull de proses –petits assajos, relats i fragment de dietari- de la Sylvia Plath que em van regalar per Sant Jordi. Amb un estil exquisit, elegant, aquesta dona torturada ens posa per escrit els seus sentiments, pensaments i reflexions, d’una manera més o menys directe: emmascarats en les narracions de ficció, traspuant en els petits articles reflexius o descarnadament, en les entrades directes del seu diari.

Sylvia-PlathAhir vaig llegir un fragment datat a la primavera de 1962 i em va esgarrifar pensar que aquella incomoditat vital tan profunda, aquella sensació d’element sobrer, que no acaba d’encaixar en cap situació ni de fer joc en cap parament que transmeten els paràgrafs, Sylvia Plath l’experimentava els mateixos dies –finals d’abril, primers de maig- en què jo els llegia, aproximadament mig segle més tard. Les històries tristes sempre ho són més si les coneixem en detall, quan ja sabem que acaben malament. i el suïcidi de l’autora, nou mesos després d’escriure aquest text, ens indica que tota aquella inquietud i falta de pau, aquella impossibilitat de trobar recer en el món, un lloc estalvi, era només l’inici d’un patiment inexorable que la duria a la mort.
Gràcies a la literatura, sovint podem identificar en allò que llegim el que nosaltres mateixos hem experimentat; els textos ens connecten moltes vegades amb els seus autors a través de l’experiència comuna i ens fan comprendre que som menys únics del que crèiem. Hi ha un cert agermanament en el fet de saber que patim i ens alegrem, en la nostra particular vida, de la mateixa manera que altres persones remotes ho van fer fa trenta, cent, cinc-cents anys, amb la diferència que elles van tenir el talent d’expressar-ho amb exactitud i certesa.
Però quan els textos posen data al patiment com ho fan els de la Syvia Plath, quan m’assenyalen amb claredat que, tal dia com avui de fa més de cinquanta anys una sensibilitat torturada va intentar debades encaixar en un món que no acabava d’entendre i no va tenir prou forces per sortir-se’n, quan entenc que alguna vegada també jo m’he sentit d’alguna manera així, estranya, desparellada, aliena, no puc deixar d’experimentar una certa basarda per totes dues. Per ella, que va néixer en una altre país i un altre temps i a qui no puc oferir ni una trista, de ben segur inútil, paraula de consol; per mi, que estic molt lluny de l’abisme que l’atreia però que descobreixo, atònita, que em sento propera d’una dona que, quan era al caire del precipici, va decidir fer un pas endavant.