Opinió: Ford Madox Fox o el relat de la Gran Guerra

Article d’opinió de M. Mercè Cuartiella, escriptora i llicencia en Filologia per la Universitat de Barcelona

Article d’opinió de Mercè Cuartiella, escriptora i llicencia en Filologia per la Universitat de Barcelona.

El meu pla de lectura de bona part de les últimes setmanes ha estat llegir-me les quatre novel·les que integren el volum El final del desfile de Ford Madox Ford. Al llarg de, si fa o no fa, un miler de pàgines, l’autor ens explica aquesta història profundament britànica, situada abans, durant i després de la Primera Guerra Mundial.
No és un llibre fàcil, si no estàs acostumat, com jo no ho estava, a la literatura d’aquest període. Dels anglesos he llegit més aviat novel·les i relats del XIX –Dickens, Austen, Brönte, Conan Doyle-; El final del desfile, escrita entre 1924 i 1928, m’ha requerit una atenció notable. No per la prosa, clara i elegant, sinó pel desconeixement de molts dels sobreentesos que no calia explicar al lector contemporani però que, gairebé cent anys després, no sempre són fàcils d’entendre en tota la seva magnitud. El joc de notes de l’edició hi ajuda, però la sensació va més enllà dels aclariments puntuals.
Vull dir, abans de seguir, que l’obra és extraordinària, un retrat fidedigne del caràcter anglès i d’una època molt concreta, la del col·lapse de l’univers victorià a causa del conflicte bèl·lic global, que va acabar amb el món tal com l’entenien els europeus del moment. Les dues novel·les centrals, les dedicades a la conflagració militar, són potser les més estremidores: ens narren sense estridències l’absurd de la guerra de trinxeres, i ho fan parlant no dels atacs furibunds i brutals de l’enemic sinó del fang, de l’espera entre combats, de l’estultícia dels comandaments o dels particulars problemes d’un soldats rasos que no tenen cap importància per a ningú.
El que més m’ha sorprès de la novel·la és adonar-me’n d’una manera tan evident d’una cosa que ja sabia però que convé recordar de tant en tant: que les diferències entre el relat dels fets contats en el moment que succeeixen i les recreacions històriques a posteriori que tant agraden al públic solen ser grandíssimes. Fins i tot en èpoques encara tan properes con el segle passat, el contrast entre els ulls d’un narrador contemporani i els d’un altre que explica la història cent anys després, és abismal. Quan un autor crea una ficció ambientada a la segona dècada del segle XX, es documenta, llegeix, es xopa de l’ambient de l’època però tot el que ens explica, les reaccions dels personatges, les seves aspiracions, anhels o raonaments estan passats pel sedàs de la mentalitat dels homes i les dones del segle XXI. I no passa res, tampoc, no ens trobem davant d’una crònica de la realitat propera, sinó d’una recreació, però és important tenir-ho present. Quan llegim un relat tan magnífic com el de Ford Madox Ford ens adonem de com de lluny n’estem, d’un món que va existir fa a penes cent anys.
El final del desfile, gegantina, aclaparadora, contemporània dels fets que narra, ens explica una època tal i com la va viure el seu autor, amb pulsions i impulsos i condicionants que de vegades no acabem d’entendre però que retraten plenament un món que va ser i que ja no és. Com segurament passarà amb tot el que escrivim ara, quan algú ho llegeixi d’aquí a cent anys.