Opinió: “Jugant amb la bèstia”

angels-yecora-figueres-2019

Tots tenim una bèstia en nosaltres, de fet som bèsties evolucionades; “homo sapiens” que encara no som humans, com diria l’arqueòleg i antropòleg ribetà Eudald Carbonell.

Però som alhora éssers socials i per això convivim (si més no, ho intentem) formant associacions que van des de les més bàsiques per proximitat emocional, com les famílies de tota mena, fins a organitzacions polítiques complexes. I experimentem una tensió en cadascú de nosaltres que ens fa bascular entre els instints i el seguiment de la raó per assolir estabilitat i pau en la convivència amb els altres individus de la nostra espècie.

Des dels inicis de la cultura anomenada occidental, a l’antiga Grècia, ens trobem pensadors (filòsofs; dramaturgs, artistes) que ja reflecteixen aquesta dualitat entre els homínids (segueixo la terminologia de Carbonell). Les grans tragèdies de Sòfocles o d’Eurípides en són una bona i bella mostra.

Qualsevol governant que volgués regir la “polis” havia de ser, doncs, conscient d’aquesta tensió dual i procurar que la bèstia, que forma part indestriable del nostre ésser, no es deslligués del conjunt social.

Tornant al nostre món, a la nostra realitat actual i de l’entorn social immediat; ens trobem amb que, sovint hi ha massa aprenents de polítics (recordem que l’arrel de la paraula ve de l’antiga “polis” grega); per als quals aquesta regla de mantenir la bèstia de cada homínid a ratlla, no te cap importància. Més encara, es permeten la temeritat de “jugar” amb ella, tot creient, en una demostració de la seva estupidesa orgullosa, que podran fer-la anar allà on ells voldran en cada moment i que aconseguiran d’aquesta manera les finalitats materials que es proposen.

Els dissenyadors d’estratègies polítiques de pa sucat amb oli flairen la bèstia, i atrets per la seva fortor salivegen mentre es freguen les mans, tot calculant els vots que aconseguiran si, jugant amb ella, poden ensinistrar-la i aconseguir que els ajudi a entronitzar els polítics enclenxinats i amb somriure dentífric, als que serveixen.

Ja la tenen seduïda, fomentant el seu odi, atiant les seves pors, oferint-li un paradís simplista on verbs com pensar, reflexionar o criticar no existeixin i on només calgui obeir, seguir el de la clenxa i eliminar a crits qualsevol alternativa de pensament, sota el lema: no sigueu pessimistes!

La realitat és tossuda, però, i la bèstia, un cop desfermada, no es pot controlar; és insaciable i ja no es conforma amb les promeses del primer líder somrient; ara ja s’ha despertat i es reforça i es prepara per seguir un nou líder més fort i salvatge encara que l’anterior.

La bèstia, ja ho heu deduït hores d’ara, són els instints de l’ideari de l’extrema dreta; els líders que irresponsablement l’han animat, també els coneixeu al vostre entorn; i els homes forts i salvatges que, finalment, recullen els fruits de la feina feta pels repentinats i els seus estrategues de fireta; per desgràcia, estem tots a punt de conèixer-los i de sucumbir als seus designis.

Potser si tornéssim a escoltar els polítics platònics, els de la vertadera “polis” grega, encara tindríem una oportunitat. Som a temps de no equivocar-nos, i de recuperar el sentit comú: de nosaltres depèn.

-Article d’opinió d’Àngels Yécora Gallastegui-