OPINIÓ: L’escenificació del problema habitacional a Figueres

oscar-verges

· Article d’opinió d’Òscar Vergés, regidor de Compromís d’Esquerres per Figueres

D’escenificacions mediàtiques n’hi ha de tot tipus, arreu, però a Figueres en som -en això sí- especialistes. Tant és així que, a grans trets, a la política municipal fa anys que s’ha instaurat una forma de fer que prima l’estètica per damunt de l’ètica, mentre la feina -la que caldria fer- va formant cua, i sedimenta sense solució a la vista. El que ha estat denominador comú des de fa dos mandats és ara més acusat, a base de titulars i fotos vistoses però avorrides, amb un govern que ha quedat minoritzat, amb 5 regidors, incloent-hi l’alcaldessa. Però també és més evident la menor capacitat, no ja d’acordar els temes importants, sinó per solventar la feina que es va acumulant, la que no es veu als photocalls però sí que es percep al carrer.

Les polítiques d’habitatge, que no d’urbanisme, són les més afectades per aquesta escenificació institucional. S’ha vist que el ‘laiser faire’ no ha comportat cap solució: els bancs tenen avui, a Figueres, 783 pisos buits procedents d’execucions hipotecàries, 618 dels quals es troben en bon estat de conservació. Segurament el govern hauria preferit que el problema s’hagués diluït amb l’expulsió forçosa dels desnonats, tant del pis que no pagaven com de la ciutat. No obstant aquesta realitat tossuda, la gestió de les polítiques d’habitatge social es limita a la gestió -directa i indirecta- d’una quarantena de pisos per atendre necessitats i emergències socials, i pel camí hem oblidat que no s’ha fet cap promoció d’habitatge de lloguer social en els darrers 8 anys per atendre la demanda de més de 300 famílies.

L’escenificació està servida perquè el llançament de pilotes no sembli l’única aportació d’un govern poc sensible amb aquesta problemàtica social. En aquest punt podem recordar l’enderroc de la primera -i de moment, encara, única- casa dels 44 habitatges d’Incasòl al barri de Sant Joan que es va planificar per esponjar la zona oest. Va ser l’abril del 2015, amb la pompa afegida d’afirmar que en un any tots s’haurien enderrocat i hauríem donat una solució per reallotjar les famílies que els ocupaven formalment. Evidentment, tot va parar un cop impresos els diaris i setmanaris, i emesos els noticiaris de ràdio i TV. La qüestió? No l’única però sí la més difícil de superar, la incapacitat de reubicar aquestes 22 famílies abans d’enderrocar. La decisió ha quedat posposada sine die, el que ens ha servit per fer encara més grossa la “pilota”, deslocalitzant la gestió d’alguna solució -en aquesta zona de la ciutat- als departaments de la Generalitat de Catalunya i traspassant la responsabilitat del ‘dolce far niente’ al conjunt de grups polítics, com un gran pacte de ciutat sobre la patata calenta que ningú no ha sabut resoldre. En un altre nivell de responsabilitat, no hem sabut recuperar les competències d’habitatge, ara a les mans del Consell Comarcal, ni afrontar el problema. Per escenificar aquesta incapacitat es va signar un conveni de col·laboració per treballar braç a braç, amb l’Ajuntament. Res de res, fora de l’escenificació mediàtica, ambdues administracions encara han de seure per parlar, 5 mesos després, sobre com desenvolupar el conveni.

Darrerament, des de fa un any i escaig, l’escenificació s’ha agafat a l’opció més raonada i digerible per a aquesta dreta liberal que ens governa: fer efectiu el dret de tempteig i retracte amb pisos procedents d’impagaments. Això suposa un pedaç que només beneficia als de sempre, no fos cas que altres mesures fossin excessivament molestes per als bancs. A tall d’exemple, les taxes per pisos buits i l’expropiació forçosa de l’usdefruit dels habitatges procedents d’execucions hipotecàries. Sobre la compra de pisos a bancs, és sobrer dir que el ritme d’actuació ha estat, també, deficient, de totes totes. Ara fa un any, l’ajuntament havia adquirit 8 pisos per aquesta via (a final d’any eren 22) però encara no disposem de cap d’aquests pisos per gestionar i adjudicar a aquelles famílies amb necessitats, ni per pal·liar aquells casos d’emergència. No estan en condicions per ser habitables, i aquí estem encallats.

L’omissió del deure de garantir el dret a un habitatge digne ha provocat les diverses onades d’ocupacions il·legals, que es xifren en més de 250 avui. La solució, que passaria per la creació d’un parc o borsa d’habitatge social, ni hi és ni se l’espera. Per això, pensar a disposar d’habitatge de lloguer assequible per a gent jove, afavorint la seva emancipació, o d’altres fórmules per a col·lectius amb necessitats especials, és una utopia.

Traslladant aquesta estranya sensació d’immobilitat al present, la situació no deixa lloc al dubte: l’administració local està parant alguns cops, sense aportar solucions al problema, cronificant el problema i desviant l’atenció cap a la criminalització de les ocupacions. Aquesta escenificació, potser rendible per seguir empenyent anys, només du a la desesperació i al conflicte. Cal apuntar que l’esperança de la dreta política ha estat dipositada en la recuperació econòmica i que la solució hauria arribat tal com va venir el problema: tancant els ulls i deixant que el mercat s’estabilitzés. No ha estat així, tot el contrari. Les conseqüències d’aquesta deixadesa les vivim cada dia. Encara més allà on es generen conflictes de convivència, com la plaça Joan Tutau, on hi ha 8 habitatges propietat de la Generalitat amb famílies ocupes. Sense accés als serveis bàsics -electricitat i aigua- l’únic que poden fer és trampejar els comptadors i alimentar el conflicte veïnal.

L’estratègia del nostre govern: l’esgotament d’uns i altres. I perquè no sembli que no es prenen mesures -totalment ineficients- s’escenifica amb la limitació d’aquestes famílies als serveis bàsics, en una batalla sense fi. El problema, aquest i tots els altres, es resol amb convicció i recursos suficients, la resta, només és l’escenificació crònica d’una incompetència per a molts, coneguda.

Òscar Vergés