OPINIÓ: “L’Orquestra del Titànic”

angels-yecora-figueres-2019

-Article d’opinió d’Àngels Yécora Gallastegui-
Segurament que molts recordeu la imatge reproduïda a múltiples pel·lícules de l’orquestra que, en un vaixell que s’enfonsa irremeiablement, continua tocant com si res no passés.

Aquesta reacció, per molt que sembli de ficció, es veu que es va esdevenir a la realitat, si tenim en compte els testimonis dels supervivents de la catàstrofe del llavors més gran transatlàntic del món.

Us preguntareu a què treu cap esmentar aquesta anècdota? Doncs el cert és que em fa pensar en la típica actitud humana de voler repetir els costums, fins a extrems insospitats, més enllà moltes vegades del que la pròpia raó aconsella en unes determinades circumstàncies; sobretot quan hi ha una crisi profunda i un canvi de situació radical.

Actualment assistim a una crisi de model socioeconòmic i com a conseqüència també polític, a tot el món occidental; en la meva humil opinió, s’han volgut collar tant els cargols, que aquests s’han passat de voltes; em refereixo a que el mal anomenat model neo-lliberal de creixement ja no rutlla si es volen mantenir els serveis públics i els estats assistencials europeus.

Quines opcions emergeixen? Tots les coneixem: d’una banda està la reaccionària; la de “L’orquestra del Titànic” que vol continuar tocant com si res no passés…, però com que no pot ser accepta posar-se en braços dels cabdills forts i populistes que prometen el manteniment de l’estat de coses, això sí, a costa de precaritzar els llocs de treball, els salaris i en suma les condicions de vida de la majoria de la població, en benefici d’una minoria que no arriba al 10% del total; les desigualtats socials s’eixamplen i la població viu cada cop més atemorida per la possible pèrdua del poc que li queda i alhora retorna a infravalors morals basats en l’odi al diferent; en el sotmetiment de les dones o en el menyspreu al pobre (aporofòbia); i el foment de la ignorància.

D’una altra banda estan les opcions racionals, les que assumeixen que s’han d’emprendre mesures radicals per tal de poder preservar les conquestes socials; millorar el nivell de vida de la majoria de la ciutadania, de les classes mitjanes productives i reduir les desigualtats. D’aquestes n’hi ha vàries, però particularment a mi m’agraden les propostes genuïnament lliberals; com les que van fonamentar el “new deal” americà; quan el president Roosevelt va decidir, emparat en un equip d’intel·lectuals experts, un gravamen fiscal pels més rics i al mateix moment promovia la indústria al país, entre d’altres mesures trencadores.

Actualment les “indústries” transformadores són les que es fonamenten en el coneixement; les que requereixen ma d’obra qualificada, amb alts nivells de formació i capacitació; i alhora amb alts nivells de creativitat (les feines repetitives les acabaran fent robots) i tanmateix les que procuren evitar el canvi climàtic i són respectuoses amb el medi ambient.

Per desgràcia, en moments de crisi sistèmica com l’actual, assistim al creixement del vot reaccionari i populista de la por, de l’odi, del no deixar de fer el que hem fet sempre, tal i com sempre ho hem fet i buscar un home fort que ens ho garanteixi.

Però si som assenyats la majoria apostarem i, per tant votarem, aquelles opcions polítiques que a cada escomesa electoral ens proposin de reeixir, llençant-nos del vaixell que s’enfonsa i aplicant el sentit comú, cercant els salvavides més adequats en cada cas, encara que les propostes no siguin simples i ens obliguin a deixar de tocar la mateixa música asseguts, com ho hem fet sempre.