OPINIÓ: “Teatre i propostes de matrimoni”

Article d’opinió de M. Mercè Cuartiella, escriptora i llicencia en Filologia per la Universitat de Barcelona

Article d’opinió de Mercè Cuartiella, escriptora i llicencia en Filologia per la Universitat de Barcelona

Fa uns dies vam tenir la rara oportunitat d’assistir a una representació de La dama boba de Lope de Vega. I dic rara, perquè no és habitual poder veure teatre del segle d’or als nostres escenaris i sempre és de lloar que alguna companyia es decideixi a dur-lo a escena i alguna sala a programar-lo. Llàstima que, en aquesta ocasió, la proposta fos, al meu criteri, bastant discutible, amb el text mutilat –la posada en escena  només ens l’oferia parcialment- i amb un innecessari narrador que, en llenguatge contemporani, ens embolicava la troca argumental més que aclarir-la. No em va agradar gens, però deu ser que, en temes de teatre clàssic, sóc tirant a antiga i prefereixo gaudir del text sense interrupcions impertinents d’un personatge que m’explica la trama quan no cal.  De tota manera, entenc que això és qüestió de visions teatrals i suposo que tothom té dret a oferir la versió que cregui convenient; la de l’altre dia estava guardonada amb un Premi que no coneixia, o sigui que algú, en alguna banda, la va considerar, incomprensiblement, una bona revisió del clàssic.

Però no és d’això, del que volia parlar. Més enllà de les diferents versions a les quals estan exposades les obres d’autors universals com Lope, quan anem al teatre aspirem a ser capturats des del començament fins al final per la peça dramàtica que se’ns ofereix. I, malgrat costa entrar-hi, perquè sempre les primeres frases semblen excessives, l’obra de seguida ens embolcalla i ens absorbeix fins i tot quan el talent de la companyia és modest. L’acció, la interpretació, la reflexió que veiem dalt de l’escena  ens transporten, i així ha de ser, a un altre món on és veraç tot el que ens expliquen els personatges, un món que no té res a veure amb la nostra vida particular i concreta, que hem deixat a casa. Escoltant i veient l’obra vivim les passions dels protagonistes, de vegades alienes i de vegades properes, però sempre disposades a fi de capturar-nos, de guanyar-nos per a la ficció. La peça dramàtica té alguna cosa d’artefacte, de mecanisme que, un cop engegat, és impossible aturar fins que no ha acabat tot el seu moviment. És a dir, fins que no s’abaixa el teló.

Potser per totes aquestes consideracions que us acabo de fer em va resultar tan sorprenent, per no dir desconcertant que, en la representació de l’altre dia, un dels actors, al bell mig de la peça, gosés aturar l’escena tot dient al públic que obria un parèntesi. Davant la meva estupefacció i després d’uns preàmbuls poc comprensibles per inesperats, va demanar per casar-se a la seva xicota, una de les actrius sobre l’escenari. El públic de la platea va irrompre en aplaudiments després d’aquesta absurda, ridícula i indesitjable interrupció, prefereixo pensar que perquè va ser agafat per sorpresa i no va saber reaccionar d’altra manera.

I jo em pregunto: quina concepció del teatre té, aquest actor? Com li pot semblar, ja no adequat, sinó merament admissible, aquest comportament? Era necessari interrompre l’obra perquè aquest noi i aquesta noia es prometessin formalment? Des de quan aquest és un esdeveniment a compartir amb uns desconeguts, públic digníssim de la Cate, que no els coneixia de res i que havia vingut a veure una obra de Lope?

No se m’escapa que el fet que a aquest xicot se li acudís una manera de fer tan propera al disbarat és culpa d’una determinada forma d’actuar, molt americana, que consisteix en fer exhibicionisme de tots i cadascun dels aspectes de la vida. En mil sèries i pel·lícules d’aquelles latituds hem vist aquestes demostracions de personatges que fan públics els actes més íntims amb un mal entès esperit de testimoniar determinades accions. És evident que hem quedat contaminats –no se m’acut una altra paraula- per uns costums tan incomprensibles com aliens a la nostra forma de ser habitual.

Em sap greu espatllar la festa als feliços promesos i no riure’ls la gràcia –tan poc graciosa, al meu parer-, però des d’aquí els pregaria que s’abstinguin en un futur d’interrompre les seves representacions per anunciar esdeveniments que no nego que són ben joiosos per a aquells a qui incumbeixen però que són absolutament personals i han de romandre en l’esfera de la privacitat. D’aquesta manera, i en el supòsit que em facin cas, potser m’estalvio de veure en directe, passat els anys i si la sort no els acompanya, el lliurament d’una demanda de divorci sobre l’escena.

Yolanda Falcon

Yolanda Falcon

Periodista