OPINIÓ: Una visita a “Fort, el temps no importa”

merce-cuartiella-fort

Article d’opinió de Mercè Cuartiella, escriptora i llicencia en Filologia per la Universitat de Barcelona

Divendres passat vaig assistir a la inauguració de l’exposició “Fort, el temps no importa”, una excel·lent mostra de fotografia que es pot veure al Museu de l’Empordà i a la Casa Empordà fins al 24 de setembre.

A l’acte, com és natural, tots els assistents –o gairebé- tenien alguna vinculació, d’una manera o altra, amb l’autor o amb la proposta: coneixien el fotògraf o la família, havien col·laborat en alguna de les moltes facetes de la seva activitat o eren descendents dels seus col·laboradors, havien estat models dels retrats, havien escrit un text per al catàleg o havien participat en alguna fase del muntatge; res d’estrany, per altra banda, està bé tenir present que una inauguració, igual que la presentació d’un llibre, té alguna cosa de trobada d’amics que celebren un fet tan honest i difícil com que una proposta cultural o artística tiri endavant.

expo-fort-figueres-2017He de confessar, però, que jo no tenia cap vinculació amb l’autor: no en sabia res, del projecte, ni tampoc coneixia el personatge, ja em perdonareu la ignorància, potser produïda pel fet de no haver nascut ni haver-me criat a l’Empordà. Hi vaig anar per curiositat. Perquè vaig rebre informació de l’exposició i vaig quedar captivada per la imatge que s’havia fet servir com a reclam de l’activitat, per aquest rostre en blanc i negre, fantàstic i captivador, amb aquesta mirada transparent, hipnòtica i cromàtica malgrat l’ús d’una sola tinta.

Més enllà de la bellesa del rostre femení que podem veure a la fotografia –de trets altament estètics i harmoniosos-, em va atreure el posat seriós, un xic sever, de la noia que em mirava. La nuesa de la imatge, tan despullada d’ornaments fora de la figura central, té una sobrietat, una absència de pompa que em va impressionar: davant d’ una paret llisa intuïm tan sols l’ombra d’una cadira i ens deixem seduir per aquest rostre magnètic, perfilat, atractiu, no únicament per la seva perfecció.
No és la cara d’una dona guapa, o no només, la que em contempla, sinó el visatge d’una persona forta, decidida, que mira la vida de cares amb uns ulls captivadors que s’esforcen a entendre un món no sempre comprensible. No conec la dona que va servir de model, no li he seguit la pista a través dels anys ni sé com li ha anat la vida en els prop de cinquanta que han passat des del moment que es va fer el retrat fins ara, però la miro, aturada en els seus poc més de vint anys i el seu gest auster, directe, franc, em captiva. I sé, ho noto de seguida, que aquest rostre que no conec m’arriba filtrat per una mirada, i em sembla entendre d’alguna manera, a través de les fronteres del temps, què hi va veure l’home que li va fer un retrat fa aproximadament mig segle.

De vegades la vida té aquestes casualitats i un simple cartell et permet treure el nas en l’obra d’un desconegut que et fa un regal com aquest, que t’interpel·la a través dels decennis gràcies a una exposició retrospectiva, al feliç atzar d’uns curadors que escullen una determinada imatge, i no una altra, per promocionar el projecte.

Passeu-vos per l’exposició, encanteu-vos amb les peces; la mostra és impressionant i us sorprendrà. No us la deixeu perdre, paga la pena dedicar-hi una tarda.

M. Mercè Cuartiella