PULPORDÀ: ‘James Bond, Dalí i el kraken’

JordiCasals

Pulpordà és la columna d’opinió de Jordi Casals, professor i escriptor, un espai de reflexió al voltant de la cultura

Aquest divendres s’estrena una nova entrega de l’agent més famós de tots el temps. Els que ja som un pèl puretilles i vam viure alguna dècada del segle passat de ben segur que tenim un o altre fotograma de les pel·lis Bond gravat a foc al cervell. No cal ser-ne un fan. Potser recordes l’Aston Martin carretera de corbes avall, o un guaperes en frac demanant un vodka martini stirred not shaken, o la  Jane Fonda —o la Halle Berry— sortint del mar Carib, o la Shirley Bassey, o la Tina Turner cantant el tema principal… I és que Bond, James Bond és una icona pop del segle XX a l’alçada dels Beatles, l’Spiderman o en Muhammad Ali.

El seu creador, Ian Fleming, un exmilitar de l’agència naval d’intel·ligència que es guanyava la vida com a periodista, tenia per contracte dos mesos de vacances l’any. Durant aquest temps marxava a Jamaica on —sí, en només dos mesos—, escrivia una novel·la protagonitzada per l’agent de l’MI6.

Fleming va guanyar fama i pasta —aclarim-ho: molta fama i molta pasta—, però ja sabem com de complicada és l’ànima humana i els seus desitjos, li faltava una cosa: el reconeixement dels escriptors de prestigi. Com ja ens podem imaginar, l’elit intel·lectual de l’època menyspreava aquestes novel·les de consum ràpid, de trames previsibles, plenes de tòpics i amb una estructura narrativa força simple que es repetia aventura rere aventura.

En Fleming tampoc s’estimava massa el seu personatge, a totes les novel·les sempre hi ha un moment en què en Bond és torturat. <<Què menys —deia el seu creador—, al final acabarà triomfant i a més s’endurà la noia. Que pateixi una mica>>. (Més o menys… que cito de memòria).

Per guanyar-se el respecte dels “escriptors seriosos” i la “crítica de renom”, el bo de l’Ian va voler fer una novel·la més sofisticada: The spy who loved me. Una novel·la en què canvia de narrador i, en primera persona, és una amant de Bond qui ens explica la història. Evidentment que la cream esnob i elitista no permetria mai que un autor de literatura barata entrés al Parnàs Sacrosant de la Literatura. Els culturilles no li van fer ni cas i el van seguir menystenint, però és que els seus seguidors i la crítica que li era normalment favorable se li van girar en contra. Fleming va aparcar des de llavors els experiments narratius.

El menyspreu vers aquest tipus de lite no va ser un cas aïllat als anys cinquanta. Aquest estiu vaig tenir la sort de trobar —com annex en una edició de butxaca de la darrera novel·la del detectiu Phillip Marlowe, Payback una conversa recollida entre el creador d’en Bond i Raymond Chandler, el d’en Marlowe. Tots dos es queixaven de la poca consideració amb què la crítica rebia les seves obres:

Raimond Chandler deia: <<Un pot escriure una novel·la històrica llarga i dolentíssima, plena de sexe, i es pot convertir en un best seller, i es tractarà amb respecte…>>

Ian Fleming li responia: << Sí, la veritat és que escriure thrillers és de molt poca categoria…>>

Per sort el temps sol posar cadascú al seu lloc. Avui en dia Chandler es disputa la medalla d’or d’autor de novel·la negra amb en Dassiell Hammett. I en Fleming… I a en Fleming? Quin lloc li depara la Història? Està clar que el personatge ha superat l’autor. Això no és una crítica: Batman ha superat Bob Khane i Spiderman eclipsa Steve Ditko.  Els bons personatges poden estar per sobre dels seus creadors perquè són capaços de sobreviure malgrat tota mena de guionistes —o dibuixants— extremadament dolents en algunes etapes fosques.

Hem de reconèixer a Ian Fleming el mèrit d’haver creat una icona tan potent que ha superat l’encarnació de sis actors diferents  —a les ordres d’un bon grapat de directors— i arribar en plena forma al 2015 malgrat els seus defectes —el pitjor, sens dubte, és el seu extremat masclisme durant l’etapa d’en Roger Moore, <<oh!, James>>—.

Potser en el cas d’en Bond les pel·lícules també superen les novel·les… potser, tot i que no ho tinc tan clar. Per exemple, a la novel·la Dr. No, Fleming fa que James Bond lluiti contra el pop gegant, el mític Kraken —i a la pel·li? no. 1-0 per al llibre— i mata el seu enemic llençant-li a sobre una muntanya d’excrements d’ocell —a la pel·li? No. 2-0 per al llibre— i descriu el Dr. No comparant-lo amb un dels símbols de la modernitat més inqüestionables:

 <<Era impossible endevinar l’edat del Dr. No (…). Les celles recordaven les de Dalí: fines, negres, com si haguessin estat pintades pel maquillatge d’un prestidigitador>>

Sento com l’Empordà sencer s’aixeca de les butaques per aplaudir i victorejar embogit el grandíssim Ian Fleming, que ha fet sortir Dalí —ni que sigui de rasqui—, a una novel·la del 007. Definitivament, 3-0 per a la novel·la.

Que els culturilles no li feien cas? I què!

 

Yolanda Falcon

Yolanda Falcon

Periodista